Lucía Martínez Diago: “La medalla de bronze en el Campionat d’Espanya Universitari és el reflex de tot el treball que porta darrere”

La karateka ondense torna d’Alcalá de Henares (Comunitat de Madrid) amb el tercer lloc en la categoria Kumite Sènior Femení +68kg

• Què vas sentir quan vas ser seleccionada per la Universitat Jaume I per al Campionat d’Espanya Universitari?

En l’UJI, malgrat el gran suport que s’oferix als esportistes, el karate no compta amb molta participació. De fet, en els últims anys, he sigut l’única representant. Este curs ha sigut especial, ja que he tingut com a company a Héctor Barrio, l’acompliment del qual em fa sentir molt orgullosa. A l’haver-hi tan poca participació, ja sabia que estava seleccionada, la qual cosa no va ser una sorpresa. Això sí, em va permetre comptar amb més marge de temps per a preparar-me amb calma.

• Després de participar en el Campionat d’Espanya Absolut, com ha sigut la teua preparació per a l’Universitari estos mesos?

Sent sincera, este últim mes ha sigut bastant caòtic. Estic en l’últim curs de carrera i he hagut de compaginar les assignatures optatives, les pràctiques i el Treball de Fi de Grau, amb fer classes en el club i realitzar els meus propis entrenaments. En este sentit, he d’agrair enormement a l’equip que m’envolta: a Hugo Ballester, com a preparador físic; als meus companys del club, i a mi sensei, Leovigildo, per la flexibilitat que sempre mostra amb els horaris i els entrenaments. Sense el seu suport, hauria sigut molt més difícil.

• Del Campionat d’Espanya Absolut vas aconseguir medalla de bronze i en este torneig també. On està el secret?

El secret és que no hi ha secret. Tothom sap el que cal fer per a millorar, però no tots estan disposats —o poden— assumir el preu que comporta. La base està a treballar, no necessàriament més, sinó millor: entendre com entrenes, per a què ho fas i donar-te suport en els teus companys perquè, entre tots, us potencieu mútuament. Dit això, i amb l’ajuda de la meua carrera universitària (Psicologia), crec fermament que la mentalitat amb la qual s’afronten els reptes és fonamental. Ja ho vaig comentar en l’entrevista, que, si no l’heu vista, us anime a fer-ho: en el passat Campionat d’Espanya Absolut, vaig superar un xicotet bloqueig que solia tindre en primera ronda. No obstant això, en este Nacional Universitari, des del primer moment vaig saber que la barrera ja no era ací. Vaig aconseguir trobar-me en el tatami, i això va marcar la diferència en com em vaig sentir i en com vaig poder reflectir el treball que porte darrere.

• Quin va ser el combat més difícil del campionat i com el vas afrontar?

El combat més difícil va ser, sens dubte, el que vaig perdre. En este cas, va anar contra Adriana, una competidora amb una llarga trajectòria que arribava com a favorita en este campionat. Era la segona vegada que tenia l’oportunitat d’enfrontar-me a ella, i sempre és una experiència enriquidora, simplement pel fet que sempre isc amb coses que millorar. Des de la nostra última trobada fins ara he fet moltes correccions, i això es va notar: va haver-hi diverses accions en les quals van arribar a eixir banderes. No van ser suficients per a puntuar, però eixe simple detall ja indica que soc a prop, que és qüestió de temps i treball poder resoldre eixe tipus de combats. També és cert que, anímicament, no em trobava en el meu millor moment. Això va condicionar la meua manera de combatre: vaig ser més conservadora, sense pressionar-me per obtindre el primer punt, i vaig optar per una estratègia més cognitiva que física.

• Quins objectius et marques a curt i mitjà termini, tant en l’esportiu com en l’acadèmic?

Jo també tinc eixe mateix dubte. Acabar la carrera és com tancar una porta perquè s’òbriga una finestra: és un moment de canvi i de molta incertesa. En l’àmbit acadèmic, m’agradaria poder accedir al màster habilitant de Psicologia. I, en l’esportiu, m’encantaria continuar compaginant tot, però, al final del dia, hi ha coses que no depenen de mi.