El karateka ondense ens parla del seu bronze en terres londinenques abans de competir en la Sèrie A de Kuala Lumpur
- Tornaves a competir en la teua segona casa, Gran Bretanya, en este cas, Londres. Tenies ganes de pujar-te’n una altra vegada al tatami?
Moltíssimes, sobretot pensant a seguir la preparació per a eixos dos grans esdeveniments que tinc abans de tancar l’any: Sèrie A Kuala Lumpur (Malàisia) i I Jocs Nacionals de Combat (La Nucia).
- Vas tindre dos combats contra karatekes locals, un on vas guanyar per 1-0 i un altre on vas quedar finalista del teu pool. Vas notar la pressió del públic en estos combats?
Ho vivien amb molta passió. Cridaven molt i jo estava sol amb Lucía, però és una cosa que ja m’he acostumat al llarg de la meua trajectòria i crec que es pot transformar en motivació per a competir.
- De la teua categoria, va véncer l’italià Alvise Taniolo, encara que vas guanyar al seu compatriota Santo Barbuzza per 3-1. Què destacaries de l’estil de karate italià?
Sincerament, em va sorprendre molt. Alvise, malgrat ser superjove, és medallista europeu i cap a literalment de tot: cames, escombratges, atacs, contraatacs… Sens dubte és cap a on hem d’evolucionar els karatekes, un karate més internacional, amb més interacció i més complet.
- Este Open, amb la participació de karatekes de diferents països, és una bona presa de contacte per a la teua pròxima cita internacional en la Sèrie A de Kuala Lumpur (Malàisia)?
Sens dubte. Barallar amb diferents nacionalitats aporta moltíssim, ja que cada país combat d’una manera distinta i en una Sèrie A pots enfrontar-te perfectament amb 5-6 països distints en els quals cada combat has d’adaptar-te.